Opino que aquestes pàgines webs són molt interessants i útils per quan necessitem alguna informació sobre festes populars catalanes, està completa i molt ben distribuïda en tots els apartats.
Em sembla molt bé que fagin aquestes webs per informar a tots els que es conectin a internet del que hi ha en cada festa detalladament, et diu el que s'hi celebra, el que fan per celebrar-ho: si fan teatre, alguna representació, si canten... També ens diu les dates en que es celebra, el lloc... I bastant més sobre les festes populars catalanes.
=) Juana d'ark
lunes, 16 de febrero de 2009
lunes, 12 de enero de 2009
HE SORTIT A LA RÀDIO!!!!
http://www.rtvelvendrell.cat/programes-radio.html?PHPSESSID=bdb70122e2cec84ed4fb718ba98ae968
Doncs avui estic molt contenta perquè ha sigut el primer dia que he sortit a la ràdio i ademés que hem semblava una tonteria i he acabat perquè el que ho porta tot em dongui el programa!! M'ha dit que serà un programa sobre joves i he de buscar gent am "seny" per portar el programa amb mi jajaja.
Farem entrevistes a gent am problemes de drogues, amb estudiants negats per culpa de la societat que ens envolta... Ufff ja tinc molts plans jejeje!
Estic súper contenta =D
Doncs qui es vulgui apuntar que em digui algu ^^.
Fins una altre!
Doncs avui estic molt contenta perquè ha sigut el primer dia que he sortit a la ràdio i ademés que hem semblava una tonteria i he acabat perquè el que ho porta tot em dongui el programa!! M'ha dit que serà un programa sobre joves i he de buscar gent am "seny" per portar el programa amb mi jajaja.
Farem entrevistes a gent am problemes de drogues, amb estudiants negats per culpa de la societat que ens envolta... Ufff ja tinc molts plans jejeje!
Estic súper contenta =D
Doncs qui es vulgui apuntar que em digui algu ^^.
Fins una altre!
lunes, 8 de diciembre de 2008
Article d'opinió: DROGUES
NO FAN RES AMB LES DROGUES
Començaré aquest article preguntant-me que perquè cada dia hi ha més gent que es passa a les drogues per poder viure?
Que serà perquè la pressió i l’estrès del dia a dia els afecta tant que ningú no pot sobreviure i han de recórrer a armes de diversió que els van matant poc a poc?
Sí, les drogues com la marihuana, el hachís, la cocaïna, l’alcohol... són tan habituals com menjar pa en el dinar de cada dia...
Que trist...
Podem saber que la majoria de les drogues causen al·lucinacions i et fan notar una sensació d’eufòria extremada que fa que no ens donem conte de la majoria del que fem, una alegria desbordada que ens fa fer coses que no faríem normalment. Ens donen confiança i això és el que enganxa, aquesta confiança extrema que ens proporciona la droga i que ens permet dir i fer tot el que no podem quan no ens prenem res.
I doncs aquest és el mètode perfecte de desconnexió, no tenim ni tan sols una noció del temps...
El més important d’això és que perquè s’ha tornat rutina en gairebé un 65% de la població?
És increïble, i pitjor encara! Els majors d’edat que pensem que tenen mentalitat d’adult ja no en tenen, som humans, dotats d’una intel·ligència que estem desperdiciant, pràcticament ningú la fa servir.. Tots sabem que les drogues tenen efectes secundaris que ens podem fins hi tot jugar la vida però passem del que surti a la televisió o també del que podem veure per Internet o les xerrades que ens vinguin a fer a classe, si és igual total un porret més o un cubata més no ve d’aquí; sentim dir de la gent...
I aquest un més es converteix en un periòdicament.
Trobo horrible que tots ens matem per només unes hores de plaer...
I el tabac que? Això també és una droga que no causa cap efecte sobre nosaltres però ara que algú m’expliqui perquè ho prova la gent?
Tot això és controlable, però ningú ho controla perquè costa, i es clar ara la societat és d’allò menys activa, mentre es pugui fer el mínim es farà així.
Doncs ens mereixem un càstig, per mol global que sigui, salvaríem moltes vides... I sona exagerat, però és així, i no tan sols perquè es mori la gent per culpa de les drogues, sinó també perquè moltíssima gent s’ha quedat malament del cap per culpa d’aquestes. Agrada a algú veure que una persona de 40 anys no es pot valdre de si mateixa perquè es va prendre una pastilla aquella nit?
És que lo fotut és que la gent no es don conte, es pensen que perquè li passi a un no li ha de passar amb ell, però el que no pensen és que l’endemà podria trobar-se sense cap coordinació del seu cos...
Som uns ignorants que no sabem gaudir de la vida sense tenir que fotre’ns res pel nas, per la boca o fins hi tot punxant-nos les venes i els ulls.
Totes aquestes sensacions són tan agradables i plaents que valguin fins hi tot el preu de les nostres vides?
Ara ja ningú li dóna importància al tema; ara al contrari, en moltes famílies fins hi tot és normal fumar porrets davant dels seus fills i compartir-los...
És mol fort...
El que en pugui pensar la gent serà tan diferent.
Estic parlant en global en tot el text però també sé que hi ha gent que intenta canviar aquesta nova mala costum.
I doncs, en resum ja no sé que més dir, drogues? Sí, per tot arreu. Demanin un paper de fumar pel carrer, qui us dirà que no en té?
Mare meva, aquesta situació...
Començaré aquest article preguntant-me que perquè cada dia hi ha més gent que es passa a les drogues per poder viure?
Que serà perquè la pressió i l’estrès del dia a dia els afecta tant que ningú no pot sobreviure i han de recórrer a armes de diversió que els van matant poc a poc?
Sí, les drogues com la marihuana, el hachís, la cocaïna, l’alcohol... són tan habituals com menjar pa en el dinar de cada dia...
Que trist...
Podem saber que la majoria de les drogues causen al·lucinacions i et fan notar una sensació d’eufòria extremada que fa que no ens donem conte de la majoria del que fem, una alegria desbordada que ens fa fer coses que no faríem normalment. Ens donen confiança i això és el que enganxa, aquesta confiança extrema que ens proporciona la droga i que ens permet dir i fer tot el que no podem quan no ens prenem res.
I doncs aquest és el mètode perfecte de desconnexió, no tenim ni tan sols una noció del temps...
El més important d’això és que perquè s’ha tornat rutina en gairebé un 65% de la població?
És increïble, i pitjor encara! Els majors d’edat que pensem que tenen mentalitat d’adult ja no en tenen, som humans, dotats d’una intel·ligència que estem desperdiciant, pràcticament ningú la fa servir.. Tots sabem que les drogues tenen efectes secundaris que ens podem fins hi tot jugar la vida però passem del que surti a la televisió o també del que podem veure per Internet o les xerrades que ens vinguin a fer a classe, si és igual total un porret més o un cubata més no ve d’aquí; sentim dir de la gent...
I aquest un més es converteix en un periòdicament.
Trobo horrible que tots ens matem per només unes hores de plaer...
I el tabac que? Això també és una droga que no causa cap efecte sobre nosaltres però ara que algú m’expliqui perquè ho prova la gent?
Tot això és controlable, però ningú ho controla perquè costa, i es clar ara la societat és d’allò menys activa, mentre es pugui fer el mínim es farà així.
Doncs ens mereixem un càstig, per mol global que sigui, salvaríem moltes vides... I sona exagerat, però és així, i no tan sols perquè es mori la gent per culpa de les drogues, sinó també perquè moltíssima gent s’ha quedat malament del cap per culpa d’aquestes. Agrada a algú veure que una persona de 40 anys no es pot valdre de si mateixa perquè es va prendre una pastilla aquella nit?
És que lo fotut és que la gent no es don conte, es pensen que perquè li passi a un no li ha de passar amb ell, però el que no pensen és que l’endemà podria trobar-se sense cap coordinació del seu cos...
Som uns ignorants que no sabem gaudir de la vida sense tenir que fotre’ns res pel nas, per la boca o fins hi tot punxant-nos les venes i els ulls.
Totes aquestes sensacions són tan agradables i plaents que valguin fins hi tot el preu de les nostres vides?
Ara ja ningú li dóna importància al tema; ara al contrari, en moltes famílies fins hi tot és normal fumar porrets davant dels seus fills i compartir-los...
És mol fort...
El que en pugui pensar la gent serà tan diferent.
Estic parlant en global en tot el text però també sé que hi ha gent que intenta canviar aquesta nova mala costum.
I doncs, en resum ja no sé que més dir, drogues? Sí, per tot arreu. Demanin un paper de fumar pel carrer, qui us dirà que no en té?
Mare meva, aquesta situació...
Comentari de text Ausiàs March
COLGUEN LES GENTS AB ALEGRIA FESTES
Aquest text és un poema que va ser escrit per Ausiàs March el qual tracta de un home enamorat d’una dama la qual el seu amor no li correspon i ell creu, pensa que estar enamorat d’algú no correspost és morir.
Ausiàs March va néixer a Gandia, Safor l’any 1397 i va morir a València el 4 de novembre del 1459; formava part d’una família de lletraferits. La seva obra, tan personal com era ell és formada per 128 composicions de tipus moral i amorós en que s’hi poden veure trets molt rellevants d’aquest i això el converteix en un símbol de modernitat.
Les seves composicions estaven escrites en llengua catalana i manté estrets lligams amb la lírica trobadoresca, però no plenament. Un d’aquests lligams afecta a l’estructura de les composicions formades per estrofes de vuit versos decasíl·labs i una tornada de quatre versos, també estaven constituïdes per comparacions, un tema molt principal i reconegut en les obres d’aquest, les funcions de les comparacions són emotiva, persuasiva i explicativa.
L’estructura marcada de les composicions són els estramps, decasíl·labs clàssics medievals lliures o blancs, senyals que encobrien el nom de la dama, i la dicotomia, amor sensual/amor espiritual o intel·lectual.
March també va tenir dues influències molt importants de Dant i Petrarca.
El que pretenia Ausiàs en el poema era que tothom qui el llegís s’adonés de que estava molt enamorat d’aquella dama.
Ja que també podria intentar que la dama s’adonés per mitjà de tot el que deia al poema que el cavaller estava enamorat d’ella i que moriria d’amor si no li estava correspost.
En el primer vers explica que tothom se’n vagi de festa i que gaudeixin del que poden, perquè mentrestant ell estarà visitant els sepulcres dels morts, volen dir que com que ell estava tan enamorat i no li era correspost era com si estigués mort i així acompanyava en els sentiments als morts perquè sentia el mateix que ells( estar morts ).
En el segon vers explica que no té contacte amb els vius perquè aquests s’espanten només veure i intentar sentir el que ell sent i també perquè pensen que està mort(segons ell). També diu que el rei Xipre , presoner d’un heretge , en comparació amb ell té sort ja que ell té la dama que ell vol.
Al tercer vers transmet el seu dolor explicant que un cuc rossega el cor i els pensaments d’aquest, i que aquest dolor i sofriment només es poden curar amb l’amor correspost de la dama.
Al quart vers diu que si la mort no l’ajuda a tenir a la seva dama no li estaria agraït per haver-se mort. I que prefereix gaudir de poder pensar que els seus desitjos mai podran ser satisfets; i si ha de morir haurà de posar fi al amor.
Al cinquè vers demana a Déu que li expliqui perquè la dama plora per ell si no l’estimava. I que la dama se senti culpable de que perquè ella no hagi volgut tenir una relació amb ell; ell hagi mort per ella.
A l’últim vers explica que té molta mala sort i que tots els mals que ell pateix veu que es poden curar amb l’amor correspost de la dama de la que està enamorat però que sap que no la pot aconseguir.
Les causes de la creació d’aquest poema són molt clares; l’amor no correspost, que és molt típic en Ausiàs March i en la lírica trobadoresca.
Presenta un to afectiu, sentimental i emotiu típic de la lírica trobadoresca. També podem dir d’aquest poema que està escrit en llengua vulgar.
Una de les característiques més importants que podem observar en el poema de la lírica trobadoresca és l’amor cortès o fin’amors, que és una dama poderosa i casada i un enamorat lleial i sotmès a ella.
També podem veure-hi que era d’un caràcter trobar lleu, una versificació senzilla i absència de recursos estilístics complicats que comportaven una gran facilitat de comprensió.
També hi trobem el senyal a la tornada del poema: lliri entre cards.
També hi ha les estrofes anomenades cobles, que són unisonants(estrofes que repeteixen la rima) en el poema.
El que no concorda amb les formes de la lírica trobadoresca es la versificació i les estrofes; aquella forma rígida i tan formal, aquell condicionament amb normes alhora d’escriure que regulaven el contingut, la versificació, la rima i les estrofes.
El paper que va tenir aquest poema en la influència que pretenia enamorar a la dama no va servir de res perquè la dama no es va enamorar d’ell. Així que com si no hagués passat res, la dama seguia la seva vida però l’enamorat moria per ella.
La meva opinió sobre el poema és que entenc que en l’època aquesta exageració sobre l’amor no correspost fos normal i que tot acabés en la mort; però actualment penso que és una greu molt greu exageració, encara que també penso que si s’estima algú de veritat encara hi ha gent que moriria per la persona a la que ama.
En fi, tot depèn de cada persona i dels seus sentiments. Tot i això aquest poema és molt bonic perquè expressa amb totalitat el que sent exactament l’enamorat. És molt emocional i trobo que Ausiàs March és normal que fos un dels models de modernitat en l’època, a molts els hauria agradat escriure com ell.
Aquest text és un poema que va ser escrit per Ausiàs March el qual tracta de un home enamorat d’una dama la qual el seu amor no li correspon i ell creu, pensa que estar enamorat d’algú no correspost és morir.
Ausiàs March va néixer a Gandia, Safor l’any 1397 i va morir a València el 4 de novembre del 1459; formava part d’una família de lletraferits. La seva obra, tan personal com era ell és formada per 128 composicions de tipus moral i amorós en que s’hi poden veure trets molt rellevants d’aquest i això el converteix en un símbol de modernitat.
Les seves composicions estaven escrites en llengua catalana i manté estrets lligams amb la lírica trobadoresca, però no plenament. Un d’aquests lligams afecta a l’estructura de les composicions formades per estrofes de vuit versos decasíl·labs i una tornada de quatre versos, també estaven constituïdes per comparacions, un tema molt principal i reconegut en les obres d’aquest, les funcions de les comparacions són emotiva, persuasiva i explicativa.
L’estructura marcada de les composicions són els estramps, decasíl·labs clàssics medievals lliures o blancs, senyals que encobrien el nom de la dama, i la dicotomia, amor sensual/amor espiritual o intel·lectual.
March també va tenir dues influències molt importants de Dant i Petrarca.
El que pretenia Ausiàs en el poema era que tothom qui el llegís s’adonés de que estava molt enamorat d’aquella dama.
Ja que també podria intentar que la dama s’adonés per mitjà de tot el que deia al poema que el cavaller estava enamorat d’ella i que moriria d’amor si no li estava correspost.
En el primer vers explica que tothom se’n vagi de festa i que gaudeixin del que poden, perquè mentrestant ell estarà visitant els sepulcres dels morts, volen dir que com que ell estava tan enamorat i no li era correspost era com si estigués mort i així acompanyava en els sentiments als morts perquè sentia el mateix que ells( estar morts ).
En el segon vers explica que no té contacte amb els vius perquè aquests s’espanten només veure i intentar sentir el que ell sent i també perquè pensen que està mort(segons ell). També diu que el rei Xipre , presoner d’un heretge , en comparació amb ell té sort ja que ell té la dama que ell vol.
Al tercer vers transmet el seu dolor explicant que un cuc rossega el cor i els pensaments d’aquest, i que aquest dolor i sofriment només es poden curar amb l’amor correspost de la dama.
Al quart vers diu que si la mort no l’ajuda a tenir a la seva dama no li estaria agraït per haver-se mort. I que prefereix gaudir de poder pensar que els seus desitjos mai podran ser satisfets; i si ha de morir haurà de posar fi al amor.
Al cinquè vers demana a Déu que li expliqui perquè la dama plora per ell si no l’estimava. I que la dama se senti culpable de que perquè ella no hagi volgut tenir una relació amb ell; ell hagi mort per ella.
A l’últim vers explica que té molta mala sort i que tots els mals que ell pateix veu que es poden curar amb l’amor correspost de la dama de la que està enamorat però que sap que no la pot aconseguir.
Les causes de la creació d’aquest poema són molt clares; l’amor no correspost, que és molt típic en Ausiàs March i en la lírica trobadoresca.
Presenta un to afectiu, sentimental i emotiu típic de la lírica trobadoresca. També podem dir d’aquest poema que està escrit en llengua vulgar.
Una de les característiques més importants que podem observar en el poema de la lírica trobadoresca és l’amor cortès o fin’amors, que és una dama poderosa i casada i un enamorat lleial i sotmès a ella.
També podem veure-hi que era d’un caràcter trobar lleu, una versificació senzilla i absència de recursos estilístics complicats que comportaven una gran facilitat de comprensió.
També hi trobem el senyal a la tornada del poema: lliri entre cards.
També hi ha les estrofes anomenades cobles, que són unisonants(estrofes que repeteixen la rima) en el poema.
El que no concorda amb les formes de la lírica trobadoresca es la versificació i les estrofes; aquella forma rígida i tan formal, aquell condicionament amb normes alhora d’escriure que regulaven el contingut, la versificació, la rima i les estrofes.
El paper que va tenir aquest poema en la influència que pretenia enamorar a la dama no va servir de res perquè la dama no es va enamorar d’ell. Així que com si no hagués passat res, la dama seguia la seva vida però l’enamorat moria per ella.
La meva opinió sobre el poema és que entenc que en l’època aquesta exageració sobre l’amor no correspost fos normal i que tot acabés en la mort; però actualment penso que és una greu molt greu exageració, encara que també penso que si s’estima algú de veritat encara hi ha gent que moriria per la persona a la que ama.
En fi, tot depèn de cada persona i dels seus sentiments. Tot i això aquest poema és molt bonic perquè expressa amb totalitat el que sent exactament l’enamorat. És molt emocional i trobo que Ausiàs March és normal que fos un dels models de modernitat en l’època, a molts els hauria agradat escriure com ell.
sábado, 4 de octubre de 2008
COMENTARI DE TEXT: Discurs a la fira de Frankfurt per Quim Monzó
En primer lloc presentaré l’orador del discurs, Quim Monzó, és un gran escriptor, que ha publicat ja diversos contes, que per moltes boques m’ha arribat que són bastant ben qualificats. Va participar a la fira del llibre de Frankfurt 2007, i van haver molts, molts oients, ja que és una fira d’allò més important, i va ser tot un detall que convidessin a Quim Monzó, en nom de la literatura catalana. El públic no solament era el que hi havia a la sala, sinó també molta gent que veia el discurs des de casa seva, gent interessada pel tema de la fira, encara que del segur hi havia molta gent que li va tocar anar a la fira perquè sí. L’orador parlava d’un tema general i sobretot important, la història de la literatura catalana i de Catalunya, jo crec que a la gent els va commoure la manera en que el nostre gran literari va presentar aquell discurs, tothom va quedar bocabadat i no es veia gairebé per no dir ningú que fes un badall ni tan se vol no mirés a Quim Monzó, tots estaven pendents del que sortia de la boca de l’orador. He de dir que la manera en que es va fer el discurs no és gaire comú, el convidat explicava un conte sobre ell mateix on deia com havia de fer el discurs i els dubtes que en tenia, una forma extraordinària de no avorrir als oients.
En el discurs parlava primer del que pensava ell mateix, si no sabia si fer-lo o no pel que podria pensar la gent; després parlava de la literatura catalana i de Catalunya i de tot el que l’ha envoltat durant el temps; al final intenta saber en quina forma podria expressar-se i presentar-se al discurs.
Quim Monzó pensa que Catalunya té molta importància i que no simplement és una província d’Espanya, pensa que és la nació més gran del món perquè diu que va ser el primer parlament, molt abans que Anglaterra, i que va ser la que va tenir les primeres nacions unides, a part de molts grans mestres literaris que ha tingut en el temps a pesar de la nostre política; jo hi estic d’acord ja que és veritat que a Catalunya tot i tenir aquests fets tan importants no se’ns ha donat tanta importància com a altres països.
Els recursos que ha emprat l’orador principalment són despistar bastant el tema principal de la fira i no donar tanta importància a fets i expressar més el que ell pensa, ha aconseguit bastant que els oients no s’avorreixin escoltant les seves paraules i que hi prestin molta més atenció.
Quim Monzó també parla de Frederic Mistral, un occità que va guanyar el premi nobel a la literatura catalana fa un segle a l’any 1904 (tot i ser occità, però recordem que els occitans se senten a prop dels catalans); l’orador presenta certa molèstia entorn a que des de llavors com que als francesos els va molestar tant, la literatura catalana no ha tornat a tenir un premi nobel; una injustícia pensa Quim Monzó.
La impressió i la idea que m’he emportat d’aquest discurs a estat molt favorable, ja que a estat una manera molt original, entenedora i entretinguda de donar-lo a la llum; crec que el públic i els oients pensarien el mateix que jo, simplement per què és impossible que algú s’adormi escoltant el discurs de la manera en que està presentat.
Opino que haurà fet que moltes persones sàpiguen que Catalunya no és només la comunitat autònoma d’Espanya, sinó que té molta més importància del que molta gent sabia fins ara i que se la subestima i no se la reconeix com a res més.
Juana de Arko
En el discurs parlava primer del que pensava ell mateix, si no sabia si fer-lo o no pel que podria pensar la gent; després parlava de la literatura catalana i de Catalunya i de tot el que l’ha envoltat durant el temps; al final intenta saber en quina forma podria expressar-se i presentar-se al discurs.
Quim Monzó pensa que Catalunya té molta importància i que no simplement és una província d’Espanya, pensa que és la nació més gran del món perquè diu que va ser el primer parlament, molt abans que Anglaterra, i que va ser la que va tenir les primeres nacions unides, a part de molts grans mestres literaris que ha tingut en el temps a pesar de la nostre política; jo hi estic d’acord ja que és veritat que a Catalunya tot i tenir aquests fets tan importants no se’ns ha donat tanta importància com a altres països.
Els recursos que ha emprat l’orador principalment són despistar bastant el tema principal de la fira i no donar tanta importància a fets i expressar més el que ell pensa, ha aconseguit bastant que els oients no s’avorreixin escoltant les seves paraules i que hi prestin molta més atenció.
Quim Monzó també parla de Frederic Mistral, un occità que va guanyar el premi nobel a la literatura catalana fa un segle a l’any 1904 (tot i ser occità, però recordem que els occitans se senten a prop dels catalans); l’orador presenta certa molèstia entorn a que des de llavors com que als francesos els va molestar tant, la literatura catalana no ha tornat a tenir un premi nobel; una injustícia pensa Quim Monzó.
La impressió i la idea que m’he emportat d’aquest discurs a estat molt favorable, ja que a estat una manera molt original, entenedora i entretinguda de donar-lo a la llum; crec que el públic i els oients pensarien el mateix que jo, simplement per què és impossible que algú s’adormi escoltant el discurs de la manera en que està presentat.
Opino que haurà fet que moltes persones sàpiguen que Catalunya no és només la comunitat autònoma d’Espanya, sinó que té molta més importància del que molta gent sabia fins ara i que se la subestima i no se la reconeix com a res més.
Juana de Arko
sábado, 27 de septiembre de 2008
Venim a viure
El desig d'existir, el podem dibuixar com una foscor negra, on al final de tot podem entreveure-hi una mica de llum, on tu escolleixes un camí, el que tu vols, un de color rosa, un de color blau, un de color verd... el que t'agradi més.
Quan passes per aquell camí podràs dir que has tingut o no has tingut sort.
Ja no pots tirar enrere i si tens una vida pèssima, arregla-la, has vingut a ser feliz, i si has escollit un camí, no era per sofrir, era per viure-ho tot, per descobrir mil coses, tot el que ens rodeja, per mirar als ulls el que ens ve, per escoltar els maravellosos sons de la realitat.
Hem vingut a passar-nos-ho bé, i d'entre altres coses a patir. Però patim perquè volem, patim perquè ens agrada estar tristos? Per cridar la atenció de objectes, coses animades que en realitat són éssers com tu? Persones, ànimes que han tingut que escollir un camí voluntàriament... I doncs? Per què patim? Acceptem la realitat, les pantalles fosques de la vida les podem il·luminar, em d'acceptar el que ens passi, ser optimista és el que venim a fer. El pesimisme només ens porta a perdre una oportonitat, la única que tenim...
Juana de Arko
Quan passes per aquell camí podràs dir que has tingut o no has tingut sort.
Ja no pots tirar enrere i si tens una vida pèssima, arregla-la, has vingut a ser feliz, i si has escollit un camí, no era per sofrir, era per viure-ho tot, per descobrir mil coses, tot el que ens rodeja, per mirar als ulls el que ens ve, per escoltar els maravellosos sons de la realitat.
Hem vingut a passar-nos-ho bé, i d'entre altres coses a patir. Però patim perquè volem, patim perquè ens agrada estar tristos? Per cridar la atenció de objectes, coses animades que en realitat són éssers com tu? Persones, ànimes que han tingut que escollir un camí voluntàriament... I doncs? Per què patim? Acceptem la realitat, les pantalles fosques de la vida les podem il·luminar, em d'acceptar el que ens passi, ser optimista és el que venim a fer. El pesimisme només ens porta a perdre una oportonitat, la única que tenim...
Juana de Arko
martes, 23 de septiembre de 2008
SI YO, TÚ - TXUS DI FELLATIO
Si yo, tú.
Si caes, yo contigo,
y nos levantaremos juntos en esto unidos.
Si me pierdo, encuéntrame.
Si te pierdes, yo contigo,
y juntos leeremos en las estrellas
cuál es nuestro camino.
Y si no existe, lo inventaremos.
Si la distancia es el olvido,
haré puentes con tus abrazos,
pues lo que tú y yo hemos vivido
no son cadenas...
ni siquiera lazos:
es el sueño de cualquier amigo
es pintar un te quiero a trazos,
y secarlo en nuestro regazo.
Si yo, tú.
Si dudo, me empujas.
Si dudas, te entiendo.
Si callo, escucha mi mirada.
Si callas, leeré tus gestos.
Si me necesitas, silba
y construiré una escalera
hecha de tus últimos besos,
para robar a la luna una estrella
y ponerla en tu mesilla
para que te dé luz.
Si yo, tú.
Si tú, yo también.
Si lloro, ríeme.
Si ríes, lloraré,
pues somos el equilibrio,
dos mitades que forman un sueño.
Si yo, tú.
Si tú, conmigo.
Y si te arrodillas
haré que el mundo sea más bajo,
a tu medida,
pues a veces para seguir creciendo
hay que agacharse.
Si me dejas, mantendré viva la llama
hasta que regreses,
y sin preguntas, seguiremos caminando.
Y sin condiciones, te seguiré perdonando.
Si te duermes, seguiremos soñando.
que el tiempo no ha pasado,
que el reloj se ha parado.
Y si alguna vez la risa
se te vuelve dura,
se te secan las lágrimas
y la ternura,
estaré a tu lado,
pues siempre te he querido,
pues siempre te he cuidado.
Pero jamás te cures de quererme,
pues el amor es como Don Quijote:
sólo recobra la cordura
para morir.
Quiéreme en mi locura,
pues mi camisa de fuerza eres tú,
y eso me calma,
y eso me cura...
Si yo, tú.
Si tú, yo.
Sin ti, nada.
Sin mí, si quieres, prueba.
y juntos leeremos en las estrellas
cuál es nuestro camino.
Y si no existe, lo inventaremos.
Si la distancia es el olvido,
haré puentes con tus abrazos,
pues lo que tú y yo hemos vivido
no son cadenas...
ni siquiera lazos:
es el sueño de cualquier amigo
es pintar un te quiero a trazos,
y secarlo en nuestro regazo.
Si yo, tú.
Si dudo, me empujas.
Si dudas, te entiendo.
Si callo, escucha mi mirada.
Si callas, leeré tus gestos.
Si me necesitas, silba
y construiré una escalera
hecha de tus últimos besos,
para robar a la luna una estrella
y ponerla en tu mesilla
para que te dé luz.
Si yo, tú.
Si tú, yo también.
Si lloro, ríeme.
Si ríes, lloraré,
pues somos el equilibrio,
dos mitades que forman un sueño.
Si yo, tú.
Si tú, conmigo.
Y si te arrodillas
haré que el mundo sea más bajo,
a tu medida,
pues a veces para seguir creciendo
hay que agacharse.
Si me dejas, mantendré viva la llama
hasta que regreses,
y sin preguntas, seguiremos caminando.
Y sin condiciones, te seguiré perdonando.
Si te duermes, seguiremos soñando.
que el tiempo no ha pasado,
que el reloj se ha parado.
Y si alguna vez la risa
se te vuelve dura,
se te secan las lágrimas
y la ternura,
estaré a tu lado,
pues siempre te he querido,
pues siempre te he cuidado.
Pero jamás te cures de quererme,
pues el amor es como Don Quijote:
sólo recobra la cordura
para morir.
Quiéreme en mi locura,
pues mi camisa de fuerza eres tú,
y eso me calma,
y eso me cura...
Si yo, tú.
Si tú, yo.
Sin ti, nada.
Sin mí, si quieres, prueba.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
.jpg)